Pep Aguadé és un naturalista i fotògraf especialitzat en capturar el que ell defineix com la bellesa del món natural. Amb més de quaranta anys d’experiència, Aguadé s’ha dedicat a immortalitzar paisatges i espècies de la nostra terra, especialment del Delta de l’Ebre, un lloc que considera casa seva.

La seva passió per la natura i la seva sensibilitat artística es reflecteixen en cada una de les seves fotografies, algunes d’elles exposades a NaturDans, una exposició itinerant que va fer parada al juliol a l’Ampolla, on es va poder contemplar aquests testimonis del respecte i l’admiració que sent pel medi ambient. Al nostre municipi, el vam conèixer prèviament amb el seu llibre Aus de Rapinya, que va presentar a la Biblioteca Municipal fa just un any.

- Com ha evolucionat el teu enfocament en fotografiar la natura al llarg del temps?

L’evolució del meu enfocament ha estat constant, sempre amb la voluntat de millorar. Vaig començar molt jove, treballant en blanc i negre, i fins avui, he anat adaptant i perfeccionant la meva tècnica. Un dels moments més decisius va ser després d’un accident greu a la muntanya mentre feia fotografies des d’un amagatall, amb jornades molt llargues, des de les 6 del matí fins a les 6 de la tarda, sense poder sortir. Durant aquell temps, vaig haver de fer servir una ampolleta per a les necessitats bàsiques, per no moure’m i no espantar els animals. L’accident, però, va marcar un punt d’inflexió; durant la recuperació, no podia sortir gaire, així que vaig decidir aprofitar el temps per estudiar fotografia amb més profunditat, com si no en sabés prou, tot i haver impartit uns quants tallers. Recordo que la meva dona em deia que portava dues hores continues estudiant i jo ni tan sols me n’adonava. L’evolució del meu treball és una cosa que encara continuo fent i que sempre procuraré fer mentre en tingui la capacitat, per descomptat.

- Quina és l’espècie que més t’ha fascinat fotografiar i per què?

La que més m’ha fascinat és el gall fer. Sincerament, per a mi, aquesta és l’espècie que més m’ha captivat al llarg del temps. I per què? Perquè és una espècie que estem perdent a passos agegantats i la seva situació és molt preocupant. He tingut l’oportunitat d’observar-los en diversos llocs, gràcies a la meva amistat amb diferents agents rurals i també amb persones del Pirineu. Recordo especialment un amic d’Àreu que em va dir un lloc on n’hi havia alguns, però em va advertir que anés amb molt de compte perquè era una zona molt controlada. Ell sabia que podia confiar en mi, per la meva manera de ser i de fer i sí, vaig tenir la sort de veure’n alguns. Mentre feia alta muntanya o guiava gent, m’he trobat amb aquesta espècie més d’una vegada.

- Podries compartir alguna experiència inoblidable que hagis viscut mentre observaves o fotografiaves la natura?

Recordo un moment especial en què, mentre estàvem asseguts en un lloc tranquil, un cabirol va passar tan a prop nostre que gairebé ens va tocar, sense adonar-se que hi érem. Encara em sembla increïble. De fet, la fotografia que faig servir de presentació a l’exposició NaturDans és una en què estic abraçat a aquest cabirol salvatge.

Un altre record inesborrable és el del dia que, mentre era a l'alta muntanya, em vaig trobar amb un os i vaig poder gaudir de la seva companyia durant uns bons 20 minuts.

I l’altra experiència inoblidable va ser a l’ermita de Sant Bartomeu de Fraguerau, al Montsant, on em vaig trobar amb un ocellet petit, un pitroig. Anava amb un amic i, en aquella ocasió, vaig fer unes fotografies increïbles amb l’ocellet damunt les cames, fins i tot a sobre de la bota, i va acabar entrant dins de la meva motxilla. I l’ocellet volia acostar-se encara més. Recordo que estava estirat a terra, com si estigués conversant amb ell. Els pit-roigs són ocells molt sociables, però mai hauria pensat que se m’acostaria tant. Va ser una experiència realment bonica!

L’exposició NaturDans va néixer de manera molt espontània. Jo, de fet, sempre he estat força reticent a fer exposicions personals, tot i que n’he fet bastantes al llarg dels anys. Soc soci des de petit del Centre de Lectura de Reus, un ateneu molt antic i de gran importància, que per mi és com una segona casa. Allà hi ha diverses sales d’exposició, com la Sala del Vestíbul i la Sala Fortuny, aquesta última de dimensions considerables i dedicada exclusivament a l’art.

En més d’una ocasió m’havien demanat fer una exposició al Centre de Lectura, però jo, com que no estava gaire convençut, vaig posar com a condició que volia exposar a la Sala Fortuny. Pensava que em dirien que no, perquè normalment les exposicions es fan al vestíbul, però per sorpresa meva, em van dir que sí. Això em va posar en una situació complicada, perquè em vaig adonar que havia d’estar a l’altura d’aquell espai tan especial.

Vaig començar a plantejar-me què fer i vaig parlar amb la meva germana, que és la directora de l’escola de dansa annexa al Centre de Lectura. A l’escola, jo m’encarrego de tota la part visual. Així que vam pensar que podríem fusionar les meves dues passions: la fotografia de natura i la dansa. D’aquesta manera, vam decidir crear coreografies inspirades en fotografies de la natura i presentar-les en el marc del Premi Internacional de Dansa Roseta Mauri, un concurs de dansa molt important.

A partir d’aquí, vaig buscar patrocinador per donar suport al projecte i en vaig trobar amb força facilitat. Vaig seleccionar les fotografies i tres coreògrafs es van encarregar de crear les coreografies inspirades en aquestes imatges. Les peces es van presentar durant la inauguració, que va ser un èxit espectacular, i les coreografies fins i tot van guanyar premis, cosa que ens va omplir de satisfacció.

El nom de l’exposició, NaturDans, ve d’aquesta combinació de natura i dansa, que són les meves dues grans passions. A l’exposició hi ha una selecció d’obres que inclouen fotografies de dansa en entorns naturals, així com imatges d’orquídies i diferents espècies d’aus. L’exposició es va inaugurar amb la presència del delegat de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i la seva qualitat va cridar l’atenció fins al punt que es va decidir fer-la itinerant per tota Catalunya. Va recórrer diversos pobles fins que es va aturar a Mataró a causa de la pandèmia.

- Què va fer diferent l’acte d’inauguració celebrat a l’Ampolla en comparació amb els anteriors?

Una cosa diferent que ha passat a l’Ampolla és que s’han creat coreografies noves exclusivament per a aquesta ocasió. Jo les supervisava un cop ja estaven assajades, perquè amb tants anys d’experiència he après molt sobre dansa. Fins i tot vaig estudiar-ne els moviments per saber exactament quan fer les fotografies en el moment precís, sense necessitat de disparar en ràfegues.

En una entrevista al Diari de Tarragona, fins i tot vaig dir de broma que, després de tants anys, podria posar-me un tutú i sortir a ballar a l’escenari. Això demostra que la passió per allò que fem sempre ens porta a voler aprendre i créixer més, i aquesta exposició n’és un clar exemple.

- Com va néixer la idea de reprendre NaturDans a l’Ampolla?

A l’Ampolla, de la mà de l’Associació Cultural Sant Jordi, l’estiu de 2023 vaig fer la presentació del meu llibre Aus de Rapinya. Com tot el que organitza Manolo Sánchez i l’Associació Cultural Sant Jordi va ser un èxit. Manolo Sánchez ja coneixia NaturDans i em va comentar que li agradaria portar aquesta obra a l’Ampolla. Fer-ho va ser bastant complex i tot un repte, però gràcies a la implicació de Manolo, l’Ernest, l’Associació Cultural Sant Jordi, la regidora de Medi Ambient i Sostenibilitat, Meritxell Faiges, i el Club Nàutic l’Ampolla ha estat possible i vull aprofitar per agrair-los la feina feta.

- El Delta de l’Ebre és una regió amb una gran biodiversitat. Des de la teva experiència, què la fa tan especial?

Tinc diversos llocs que són molt especials per a mi, però el Delta de l’Ebre és el que em té el cor-robat, en qualsevol època de l’any. Cada racó té la seva màgia, i no importa si trobo fauna o no. El Delta de l’Ebre sempre em captiva.

Com moltes persones amb una certa sensibilitat, necessito espais de silenci i solitud, i el Delta és ideal per a això. Soc algú que gaudeix molt fent les coses sol, però això no vol dir que no m’agradi compartir. De fet, faig molts tallers, comparteixo els meus coneixements i soc com un llibre obert amb les meves amistats. No em guardo res per a mi.

Quan necessito aquest espai de tranquil·litat, el primer lloc que em ve al cap són les Terres de l’Ebre, especialment el Delta de l’Ebre, i prefereixo anar-hi entre setmana. Normalment, surto de casa a les quatre o les cinc de la matinada per arribar abans que surti el sol i poder gaudir de la seva bellesa i dels seus colors. El Delta de l’Ebre té una llum especial des que comença el dia, un canvi de colors constant que em deixa fascinat. Pot semblar una mica estrany, però hi ha hagut vegades que he estat esperant la sortida del sol i no he fet cap fotografia, simplement perquè l’emoció de veure aquell espectacle natural em feia caure les llàgrimes.

- Quin missatge t’agradaria transmetre a la pròxima generació de naturistes i fotògrafs que vulguin seguir els teus passos?

La paraula seria respecte, i crec que amb aquest terme es diu tot. Si tu respectes la natura, ella et respectarà a tu. Això implica que, com a fotògraf, tinguis respecte per l’entorn natural, com a naturalista també, i evidentment com a persona. I hi afegiria el sentit comú, una altra paraula essencial a la vida de qualsevol persona per discernir si el que vols fer està bé o no. Si combines aquestes dues paraules, en sorgirà l’enamorament i la passió per la natura, que són el que et fa posar la pell de gallina.