L'ampollera Miriam Montero Grau actualment resideix a Madrid, on cursa el darrer any del grau de Comunicació Audiovisual a la Universitat Complutense de Madrid. Paral·lelament, està aprenent teatre amb el reconegut director, actor, dramaturg i guionista Antonio Domínguez.

La pandèmia ha influït en la realització de projectes, però això no ha impedit que l'ampollera continués treballant. De fet, ha participat en diversos projectes, entre ells, una obra de teatre que porta per títol Toilette, la qual va suposar la seva primera aparició en aquest art escènic. Per a aquesta obra de teatre va rodar un monòleg de 10 minuts, creant espais per simular una conversa per videotrucada que es projectava. Montero assegura que va ser tot un repte aquesta interpretació, ja que havia de saber tot el seu text i el de l’altra companya amb qui compartia escena per aconseguir reaccions i respostes que concordessin amb tot el discurs.

A més, durant els darrers mesos ha aparegut com a actriu en tres curtmetratges, una sèrie web, producció creada per ser distribuïda a través d'internet; un photofilm sobre Halloween, gènere que es basa en la creació i narració d’una història a través d’un seguit de fotografies; i un fashionfilm, un curt de cinema on les grans marques llancen un producte sota un concepte innovador.

El passat mes d'agost de 2020, va rebre un accèssit a la 4a edició del Festival de Cinema de la Terra Alta, In-FCTA, amb el curtmetratge Aquí i allí. Aquest va ser el primer cop que es va presentar a un festival havent realitzat ella sola tot el procés complet -guió, interpretació i edició-.

L'ampollera confessa que l'apassiona anar al teatre, al cinema, al museu i la fotografia, en definitiva, tot allò que siguin continguts artístics i audiovisuals. Ara bé, per damunt de tot, el que més li agrada és gaudir dels petits moments que regala la vida, tan apreciats i trobats a faltar en els darrers mesos.

No vaig saber què estudiar fins quan estava acabant el Batxillerat, molt poc temps abans de presentar-me a la Selectivitat. En aquell moment, destinava moltes hores del meu dia a YouTube i a veure series i em vaig adonar que realment m’interessava moltíssim aquest món. En un principi, pensava que el que més m'agradava era la realització de vídeos i tots els processos corresponents a l'edició d’imatge i la direcció cinematogràfica. Després d’un parell d’anys observant les funcions de cada departament, vaig percebre que el que m’agrada de veritat és estar a l’altre costat de la càmera.

Madrid és una ciutat on hi ha una gran quantitat de produccions i empreses productores. Tanmateix, crec que no es diferencia gaire de Barcelona en termes de quantitat o qualitat de projectes. Ara bé, el fet d'haver començat a estudiar a Madrid m'ha portat a tenir contactes que es mouen majoritàriament en l’àmbit madrileny i això sempre es tradueix en oportunitats professionals. Tot i això, les produccions es realitzen per tot l'Estat espanyol i també en l'àmbit internacional.

Una tarda quan cursava el primer curs del grau una companya em va comentar que hi havia un concurs de curtmetratges convocat per Kaiku Caffè Latte, consistia a realitzar un curt per a històries de la xarxa social Instagram. La meva amiga em va utilitzar com a protagonista i, tot i que el guió i l’actuació van ser completament improvisats, va ser una experiència única.

A més, a la meva facultat els estudiants organitzen a través d’una associació un festival que s’anomena Enfocando 48 horas. El repte és escriure, rodar, editar i enviar un curtmetratge en dos dies. El que ho fa interessant és que cada grup treu tres paperetes per sorteig: el gènere, el tipus de plànol i l'objecte, i a partir d'aquí toca fer volar la imaginació per aconseguir ser guanyadors.

El primer cop que hi vaig participar va ser a segon de carrera, on vam rodar un curtmetratge titulat R.E.M. Aquesta ocasió va ser la meva primera interacció amb el món de la interpretació des del punt de vista de rodar amb més persones i tenir un guió base. Em va agradar tant que em va enganxar i no ho he deixat mai més de costat.

Enguany, no s’ha pogut celebrar el festival a causa de la pandèmia, però el darrer any vam presentar un curt que portava per títol Home gràcies al qual vam guanyar dos premis i vam estar nominats a dues categories, una d'aquestes nominacions va ser com a millor actriu pel meu treball.

Abans de ser actiu vaig realitzar altres curtmetratges formant part de diferents departaments de l'àmbit del cinema, com la direcció de fotografia, d’art i la producció, entre d’altres. Entre aquests treballs, algun curt s’ha presentat a festivals universitaris i de la comunitat de Madrid.

Crec que el fet d'haver-me iniciat des d'aquest vessant em facilita moltíssim la comprensió de l'equip tècnic quan estic rodant. Puc entendre què necessita cada departament, ja que ho he viscut des de dintre i això m’ofereix un altre punt de vista. Tot i estar agraïda d’haver treballat al món del cinema com a equip tècnic, el resultat més satisfactori que m’enduc com a comunicadora audiovisual són les meves fotografies. Encara que no les publico, una de les meves aficions és capturar petits moments. Soc molt conscient que no la deixaré mai de costat, ja que m’ajuda a recordar i m’omple molt tant professionalment com personalment.

Fins ara, he estat i encara estic constantment aprenent. Els patrons entre rodatges no es repeteixen, cada un és únic. Dit en altres paraules, com que encara estic aprenent i evolucionant professionalment, no crec que em pugui quedar amb un únic moment perquè de cada projecte que realitzo m’enduc lliçons diferents. A més, estic provant diferents formats de projectes com series, curts, fashionfilms, photofilms i teatre, que reafirmen que és impossible escollir un sol projecte.

Encara no és segur que aquest any em torni a presentar al Festival de Cinema de la Terra Alta. Estic finalitzant una de les etapes més enriquidores de la meva vida, acabant el grau, escrivint el Treball de Final de Grau (TFG) i, a més a més, he d’escollir què faré el curs vinent. És per això que la indeterminació del futur no em permet confirmar si m'hi tornaré a presentar o no, tot i que em faria molta il·lusió, ja que guardo molt bon record de l'edició passada.

En uns cinc anys m’agradaria ser una persona que ha sabut amortitzar el temps invertit en la formació, és a dir, que el que conec ara mateix i les percepcions meves de la vida estiguin reduïdes a una mínima part del que sabré. Els meus objectius són créixer com a persona i viure experiències que m’aportin diferents punts de vista.

Seguir formant-me com a actiu, sobretot. Un cop la situació pandèmica estigui més relaxada, poder seguir descobrint el món de la interpretació participant en una gran varietat de projectes i interpretant personatges molt diversos.