Anna Sánchez Caballé, nascuda a l'Ampolla, és graduada en Pedagogia amb Premi Extraordinari per la Universitat Rovira i Virgili. Ha cursat el màster interuniversitari en Tecnologia Educativa: E-learning i Gestió del Coneixement de la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat de les Illes Balears, la Universitat de Lleida i la Universitat de Múrcia obtenint el Premi Extraordinari de Màster per la URV. Fa uns mesos que és doctora en Tecnologia Educativa per la Universitat Rovira i Virgili, la Universitat de les Illes Balears, la Universitat de Lleida i la Universitat de Múrcia.

Actualment, coordina el màster en Tecnologia Educativa i Competència Digital Docent a la Universitat Isabel I, ubicada a Burgos, i lidera la línia d’investigació sobre innovació educativa en aquesta mateixa universitat.

Prèviament, ha estat sis anys treballant com a becària de recerca a la Universitat Rovira i Virgili i també ha estat tutora de treballs finals de màster a la Universitat Oberta de Catalunya. A més a més, fora del món acadèmic ha treballat com a formadora de la Creu Roja impartint cursos d’informàtica per a gent gran i cursos de monitors i per a l’editorial Santillana creant material formatiu per a docents.

L'ampollera ha rebut diversos reconeixements per la seva feina com el Premi a la Millor Comunicació del Congrés CIEDO 2018, el Premi Futurs Joves Investigadors que atorga la Universitat Rovira i Virgili, el Premi d’Investigadora Emergent de l’European Educational Research Association i el seu Treball de Fi de Grau de Pedagogia va ser distingit pel Col·legi de Pedagogs de Catalunya.

Quan li preguntes per les seves aficions explica que fa un any, quan vivia a Tarragona abans que s'iniciés la pandèmia, anava a una acadèmia de ball. En aquella època pre-Covid també s'ho passava bé viatjant i anant a festivals de música. Actualment, gaudeix de la cultura amb els concerts o al cinema i confessa que, tot i que no sap si és ben bé una afició, li agrada tornar a l'Ampolla a veure la família i els amics i a menjar plegats ostres, anguiles, torrades amb allioli i beure vermut.

Abans d'iniciar el grau de Pedagogia vaig cursar el batxillerat tecnològic a l’Institut de Camarles i recordo que en aquell moment volia ser enginyera, però no tenia les idees massa clares. Així doncs, sense massa reflexió, quan em va tocar escollir el grau vaig decantar-me per pedagogia perquè em va semblar que em proporcionaria oportunitats creatives i variades per a accedir al mercat laboral.

Avui en dia, per escollir a què dedicar-se crec que la qüestió, si no es tenen les idees molt clares, és anar provant i trobant el teu lloc professional. Per exemple, jo tenia dubtes entre l’enginyeria i les humanitats i de moment el meu àmbit professional podríem dir que és la tecnologia educativa, és a dir, una mescla de totes dues.

En el meu cas, quan vaig iniciar els meus estudis universitaris no tenia cap mena de perspectiva d’iniciar-me en el món de la recerca. De fet, no sé ni si n’era conscient de tot el que implicava. La meva iniciació en aquest camp va ser progressiva gràcies a una professora que em va oferir col·laborar en el seu grup de recerca més o menys quan feia tercer de Pedagogia. Des d’aquell moment fins avui he seguit dedicant-m’hi.

D’això ja fa molts anys i potser ha quedat una mica obsolet, però el meu Treball de Fi de Grau se centrava a dissenyar un MOOC, que és una espècie de curs en línia obert, per a formar els docents en habilitats digitals.

Crec que la resposta a aquesta pregunta pot variar en funció de si s’enfoca des del vessant més tecnològic o de l’educatiu. En el primer cas, els darrers anys s’han començat a integrar amb força la realitat virtual i la robòtica i, en els anys vinents, diria que començarem a implementar les intel·ligències artificials.

No obstant això, com que la meva especialitat és l’educació, aprofundiré més en aquesta segona opció. Quan s’integren les tecnologies a l’aula s’han de tenir presents diversos factors. Principalment, cal dedicar especial atenció al contingut que es vol treballar, a la metodologia/pedagogia per a ensenyar-lo i també a la tecnologia que s’integra en aquest procés. En referència a la tecnologia, que normalment és l’aspecte més cridaner, crec que és important destacar que el que realment importa no és com sigui d'innovadora, sinó la seva adequació a allò que volem ensenyar. Solament quan es contempla la integració de la tecnologia en els processos d’ensenyament-aprenentatge des d’una perspectiva global aconseguim que aquests tinguin sentit.

Actualment, crec que cal aprofitar la potencialitat que tenen els dispositius mòbils, ja que la majoria dels estudiants n’acostumen a tenir un al seu abast.

El meu procés de doctorat ha durat tres anys, i cal tenir en compte que la ciència evoluciona lentament i encara més amb les baixes inversions que s’hi fan. En aquest sentit no diria que darrerament hi hagi hagut grans canvis, però sí que he notat una major sensibilització per part de la població. Sobretot arran de la pandèmia de la Covid-19, ja que moltes de les activitats que realitzem en la nostra quotidianitat es van veure afectades i les vam haver de virtualitzar.

No crec que sigui important, sinó imprescindible. No només això, sinó que els docents han de disposar d’unes habilitats digitals adequades. Els mestres i professors, siguin del nivell educatiu que siguin, són referents per als estudiants i han d’assegurar-se de preparar-los per a poder fer front als reptes del segle XXI quan acabin la seva etapa formativa. Això implica acompanyar-los en el seu procés per a desenvolupar la competència digital. La competència digital és un conjunt de coneixements, habilitats i actituds relacionats amb la tecnologia i el seu ús. De fet, organismes i institucions de renom internacional, com la UNESCO o la Unió Europea, ja s’han pronunciat al respecte indicant que és indispensable desenvolupar aquesta competència per a poder formar part de la societat actual.

De fet, la meva tesi doctoral va consistir en una anàlisi institucional del nivell de competència digital dels estudiants de la Universitat Rovira i Virgili.

A Catalunya, com a quasi tot arreu, queda un llarg camí per recórrer en aquest sentit. Personalment, considero que cal reforçar la formació dels docents en tecnologies perquè a banda de facilitar-los les tasques de la seva feina, com poden ser l’avaluació i la comunicació amb les famílies, també són imprescindibles per a capacitar els estudiants pel context actual.

En tot cas, el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya compta amb un pla d’educació digital que se centra en tres pilars: assegurar l’accés a les tecnologies dels estudiants, augmentar el nombre del professorat competent digital i elaborar una xarxa de col·laboració entre centres per a facilitar tot aquest procés.

És cert que durant molts anys s’ha considerat Finlàndia com a país referent en el camp de l’educació. No obstant això, des de la meva perspectiva no crec que les comparacions siguin una bona idea. Al final, cada país i regió disposa de les seves particularitats i cultura, i això implica que requereixi estratègies diferents per a assegurar el desenvolupament tant de la formació en general com de les d’habilitats digitals de la ciutadania. Crec que el més escaient és que cada regió s’autoavaluï, detecti les seves mancances i cerqui referents de prestigi acadèmic i organitzacionals amb la finalitat de millorar. A més a més, aquest no és un procés de millora únic, sinó que està en constant evolució i cal anar actualitzant les metes que es plantegen.

Avui dia, formo part del grup d’investigació reconegut de la Universidad Isabel I d’humanitats i ciències socials i en lidero la línia d’innovació educativa. A més, col·laboro amb investigadors de la Universitat de Girona, la Universitat Jaume I de Castelló i la Universitat Rovira i Virgili.

Principalment, la recerca que estic desenvolupant darrerament se centra en la competència digital tant d’estudiants com de docents i en la narrativa transmèdia. Per fer-ne cinc cèntims, podríem dir que, com ja he dit, la competència digital és un conjunt de destreses i coneixements referents a la capacitat de cercar i escollir la informació, analitzar dades, produir recursos multimèdia i participar en la ciutadania digital d’una manera segura, entre d’altres. Pel que fa a la narrativa transmèdia, podem definir-la com aquell tipus de relats i coneixement que construïm a partir de consultar diferents tipus de mitjans, siguin digitals o no (els diaris, els noticiaris de la televisió, les xarxes socials...).

Per ara m'agradaria seguir fent carrera universitària i treballant com a professora i investigadora. S'ha de tenir en compte, però, que és un àmbit força competitiu que requereix molt d'esforç i, tot sovint, això no t'assegura arribar a una bona posició. Així que, com deia, la meva intenció és seguir treballant en aquest camp, però mai se sap quines oportunitats i interessos em poden dur a canviar de feina. A més, probablement, de manera complementària m'agradaria fer alguna incursió al món editorial per escriure literatura infantil. Però, certament, tot això ja es veurà.